L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) va néixer sota l’aixopluc del FAD (Foment de les Arts Decoratives), com a secció d’arts escèniques del que havia de ser una escola d’art total. Amb la Bauhaus alemanya com a referent i model, Alexandre Cirici Pellicer va encarregar a Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany la direcció de l’EADAG, que en pocs anys es va convertir en un focus de resistència, ensenyament i producció teatral.

En la primera meitat de la dècada del seixanta l’EADAG va erigir-se com l’única alternativa possible per als estudis de teatre, al costat d’un Institut del Teatre amb uns procediments pedagògics «decididament obsolets i rabiosament ahistòrics», segons el mateix Salvat. L’EADAG era punt de trobada, escola, plataforma d’artistes i dramaturgs. Situada en un emplaçament gairebé mític —la cúpula del cinema Coliseum— en pocs anys es va convertir en l’embrió de molts dels noms i les companyies que van protagonitzar el teatre independent de finals dels anys seixanta i inicis dels setanta. Ricard Salvat va poder posar a la pràctica els coneixements adquirits en els seus anys de formació a Alemanya, que es van exemplificar en tres vies concretes: la creació d’un repertori format per clàssics internacionals i nacionals, amb la inclusió de dramaturgs catalans vius (el cas de Salvador Espriu és paradigmàtic); l’experimentació amb un nou tipus de llenguatge interpretatiu, proper al teatre èpic d’Erwin Piscator i Bertolt Brecht, i que defugia els psicologismes d’Stanislavski; i l’aparició d’un nou tipus de muntatge teatral, basat en el realisme èpic, en el qual es concebia el teatre com un «espectacle d’art total», i en el qual la presència dels pintors, figurinistes i escenògrafs era d’una importància cabdal.

En la Barcelona grisa i mediocre d’aquella època, l’aparició de l’EADAG va suposar la connexió amb Europa, amb els ideals d’esquerres, amb un catalanisme desacomplexat i, sobretot, unes ganes boges, per part d’alumnes i professors, de fer les coses d’una manera diferent. Un professorat que comptava amb noms com el mateix Salvat, Maria Aurèlia Capmany, Albert Ràfols Casamada, Maria Girona, Josep Maria Mestres Quadreny i la pedagoga Carme Serrallonga, que es va encarregar d’ensenyar, literalment, a dir textos en català als alumnes que mai no havien estudiat en aquella llengua. Una escola que va ser l’embrió de la Companyia Adrià Gual, per la qual van passar la majoria de noms que conformarien el paisatge teatral català dels anys setanta i la transició democràtica.

Oriol Puig Taulé
Doctorand de la UAB