L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) va néixer sota l’aixopluc del FAD (Foment de les Arts Decoratives), com a secció d’arts escèniques del que havia de ser una escola d’art total. Amb la Bauhaus alemanya com a referent i model, Alexandre Cirici Pellicer va encarregar a Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany la direcció de l’EADAG, que en pocs anys es va convertir en un focus de resistència, ensenyament i producció teatral.
En la primera meitat de la dècada del seixanta l’EADAG va erigir-se com l’única alternativa possible per als estudis de teatre, al costat d’un Institut del Teatre amb uns procediments pedagògics «decididament obsolets i rabiosament ahistòrics», segons el mateix Salvat. L’EADAG era punt de trobada, escola, plataforma d’artistes i dramaturgs. Situada en un emplaçament gairebé mític —la cúpula del cinema Coliseum— en pocs anys es va convertir en l’embrió de molts dels noms i les companyies que van protagonitzar el teatre independent de finals dels anys seixanta i inicis dels setanta. Ricard Salvat va poder posar a la pràctica els coneixements adquirits en els seus anys de formació a Alemanya, que es van exemplificar en tres vies concretes: la creació d’un repertori format per clàssics internacionals i nacionals, amb la inclusió de dramaturgs catalans vius (el cas de Salvador Espriu és paradigmàtic); l’experimentació amb un nou tipus de llenguatge interpretatiu, proper al teatre èpic d’Erwin Piscator i Bertolt Brecht, i que defugia els psicologismes d’Stanislavski; i l’aparició d’un nou tipus de muntatge teatral, basat en el realisme èpic, en el qual es concebia el teatre com un «espectacle d’art total», i en el qual la presència dels pintors, figurinistes i escenògrafs era d’una importància cabdal.
Oriol Puig Taulé
Doctorand de la UAB