(Tortosa, 17 d’agost de 1934 – Barcelona, 24 de març de 2009)
| Índex
1. Infància i estudis a Tortosa 2. Barcelona, estudis universitaris 2.1. Els estudis de Filosofia i Lletres 3. Estada a Alemanya, el teatre èpic i Brecht 4.2. La Companyia Adrià Gual i el CITAC |
1. Infància i estudis a Tortosa
Fill de Joan Salvat Barberà i de Neus Ferré Coll. La seva infantesa transcorre a Tortosa però els seus pares eren del Camp de Tarragona. En paraules seves:
Els meus orígens són al Camp de Tarragona. El meu pare era del Morell, i la mare de la Canonja; ambdós a tocar de Tarragona. La família del meu pare eren forners; la de la mare venien de mestres d’obres. Per alguna d’aquelles coses que a vegades té el jovent, el pare (en casar-se) va voler independitzar-se i se’n va anar a viure a Tortosa on va posar un forn de pa. Un de primer, cap al 1923, al costat del riu. Un altre, on jo vaig néixer, a la plaça d’Alfons XII. (…)
A Tortosa naixem els tres germans: la Neus, el Joan i jo. Tots vivim la nostra infantesa i adolescència allà, però les nostres arrels són al Camp de Tarragona.
Durant la Guerra Civil espanyola, Tortosa es troba en una zona molt conflictiva i la família es trasllada a la muntanya on viuen durant un temps.
D’aquells temps també recordo que no teníem joguines, les quals calia improvisar i mig construir-les nosaltres. I així fou com vam construir un teatret de fusta on representàvem petites històries que ens anàvem inventant.
Comença els estudis a l’Institut de Tortosa:
Els meus estudis, els vaig fer a l’Institut de Tortosa. Vist des d’ara penso que vaig estar de sort, perquè sembla que a Tortosa, majoritàriament hi enviaven aquells professors als quals volien allunyar, «desterrar» dels seus llocs habituals «castigats» per rojos. Entre aquests (…) puc destacar un capellà castigat per catalanista, en Joan Baptista Manyà, que havia publicat una important obra sobre teologia. Tenia un gran amor a la llengua i ens educava en la necessitat d’aprendre-la, d’escriure-la. (…) També hi teníem José Pena, que era un molt bon geògraf, i la seva dona Marita Gimeno. Aquesta era companya de carrera d’Espriu i em va deixar la seva novel·la Miratge a Citerea (1935), i així mateix les obres completes d’Alberti on hi havia aquells famosos poemes de caire polític (contra Queipo de Llano). Jo devia tenir uns dotze anys. Tot allò em va sacsejar.
Durant aquest temps es desperta la seva passió pel cinema: entre setmana li agradava anar amb altres companys a veure els «quadrets» que penjaven als vestíbuls dels cinemes per escollir la sessió que anirien a veure el diumenge. Tot això el converteix en un apassionat i coneixedor del món cinematogràfic. Guardava els programes de mà de les pel·lícules que feien com un tresor, ara formen part del Fons Documental Ricard Salvat.
Sovint comentava que, de teatre, a Tortosa en feien poc, eren companyies que feien gires amb els seus espectacles. El va impressionar molt veure Catalina Bárcena, María Fernanda Ladrón de Guevara i la versió teatral de Locura de amor dirigida per Juan Germán Schröeder. En aquell temps, amb altres companys de l’Institut feien petites obres teatrals que ell mateix escrivia i dirigia.
A l’estiu anava amb la família a Sant Carles de la Ràpita. Allà va tenir la sort de conèixer el gran escriptor Sebastià Juan Arbó, que vivia al costat de la casa dels Salvat. Sempre va tenir una gran admiració per ell i en les seves converses sovint parlaven de literatura i dels problemes del nostre país.
També a Sant Carles va conèixer Émile Marzé, pintor francès establert a Menton, que hi va anar de vacances i amb qui, anys més tard, va col·laborar en diversos projectes: Marzé dissenyant escenografies per a l’EADAG i Ricard Salvat participant com a jurat a les biennals de pintura de Menton.
2. Barcelona, estudis universitaris
2.1. Els estudis de Filosofia i Lletres
Quan acaba els estudis de batxillerat a Tortosa es trasllada a Barcelona i comença els estudis de Filosofia i Lletres. Entre els professors que va tenir recorda el doctor Bofill i Bofill (fill del poeta Guerau de Liost), el professor Font i Puig «que donava metafísica i m’ajudà a estructurar la ment», el professor Castro i Calvo que donava literatura i que «el dia que estava inspirat era meravellós»i el professor Antoni Vilanova, a qui també admirava molt.
Paral·lelament estudia també Filologia Germànica però, després de la tancada dels estudiants al Paranimf de la Universitat de Barcelona, com a càstig, s’obliga els estudiants a tornar a pagar la matrícula, en el cas de Salvat, de les dues carreres que estudiava. Per raons econòmiques, va haver d’escollir-ne una i, finalment, tria filosofia i, més concretament, l’especialitat de filosofia hindú.
Quan comença quart curs el doctor José María Valverde inicia la seva tasca com a catedràtic d’Estètica a la Universitat de Barcelona: «Fou un canvi radical, ja que vam passar de Sant Tomàs tothora a poder fer treballs, analitzar i discutir sobre disciplines que aleshores resultaven tan rares com el cinema i el teatre».El 1957 esdevé ajudant d’Estètica del professor Valverde fins el 1965, quan ell dimiteix en solidaritat amb el professor Aranguren.
Quan acaba els estudis a la Universitat, comença a fer classes de literatura a les escoles Virtèlia, i després a l’Escola Isabel de Villena, que dirigia Carme Serrallonga.
Els seus inicis en el món del teatre els trobem a la Universitat on funda al 1953 l’Agrupació de Teatre Experimental (ATE). Ricard Salvat explica:
[…] vaig fundar l’Agrupació de Teatre Experimental (A.T.E.). Érem, entre d’altres: Feliu Formosa, Helena Estellés, Salvador Giner, Antoni Jutglar, Joaquim Marco, Josep Maria Carandell, Joaquim Vilar. Anàvem incorporant actors segons les necessitats, com, per exemple, Narcís Ribas, Maria Assumpció Fons o Josep Reniu. Jo sempre feia de director, potser una mica insensatament, sense prou coneixements.
El 1955 estrenen El fantasma de Marsella de Jean Cocteau i Mañana amanecerá de Henry de Montherlantal al Teatre Bartrina de Reus.
Amb l’ATE fan altres muntatges d’autors catalans —de Josep Maria de Sagarra, Victor Català i Alexandre Cirici Pellicer, per exemple— i estrangers com Eugene O’Neill, i Richard Hughes.
El 1954 Esteve Albert, que tenia un grup que es deia Teatre Íntim, li proposa de dirigir una adaptació teatral que ell havia fet de la novel·la Solitud de Víctor Català al Teatre Capsa. El cartell el fa Cirici Pellicer. Aquesta és la primera estrena en un teatre «de veritat», en paraules de Ricard Salvat.
Paral·lelament a les activitats de l’ATE, que començaven a minvar, entra en contacte amb Miquel Porter (1956) i aquest li suggereix fer teatre improvisat. Inicien un projecte que es va anomenar Teatre Viu i que va durar fins el 1960, any de creació de l’EADAG a la Cúpula del Coliseum.
Tota aquesta activitat coincideix en el temps amb la seva participació en experiències teatrals impulsades per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Concretament són els anys compresos entre el 1955 i el 1963, any en què l’ADB fou prohibida governativament.
3. Estada a Alemanya, el teatre èpic i Brecht
El 1956 obté una beca de l’Institut Alemany per anar a Heidelberg un mes a l’estiu. Es queda fascinat i decideix quedar-s’hi més temps treballant en una fàbrica de Mannheim traient òxid a les estufes. Allargar l’estada li permet estudiar estètica a Heildelberg amb el professor H. G. Gadamet durant el semestre d’hivern.
Aquesta estada a Alemanya va ser cabdal per a la seva manera de veure el fet teatral a partir d’aquest moment. Durant aquells mesos aprofita per veure molt de teatre. Va a Schwäbish Hall a veure El gran teatro del mundo de Calderón, que es feia una vegada a l’any davant l’escalinata de l’església, i allà veu per televisió un reportatge sobre la mort de Bertolt Brecht (el 14 d’agost de 1956) i un reportatge sobre El cercle de guix caucasià.
Volia conèixer aquell famós Berliner Ensemble. D’aquesta manera va començar per a mi un període, que va durar més o menys del 1957 al1962, en què vaig fer diverses anades a Berlín per assistir a aquells mítics assajos oberts al públic que feien els deixebles de Brecht. […] Com a conseqüència d’aquesta estada a Alemanya, em va sorgir la primera oportunitat de dirigir a l’estranger. Fou al Teatre Municipal d’Aquisgrà (1964), amb Yerma, de Federico García Lorca.
El 1957 es presenta al Premi Biblioteca Breve de l’editorial Seix i Barral amb la novel·la Los semifuertes i queda entre les dues finalistes. El 1959 guanya el premi Joanot Martorell amb la novel.la Animals destructors de lleis. Anys més tard Maria Aurèlia Capmany, que dirigia la col·lecció Nova Terra, la publica amb el títol Nord enllà (Editorial Occitània, 1965). El 2008 Ricard Salvat en fa una darrera revisió i se n’edita una nova edició a l’Editorial Meteora amb el seu títol original. Aquestes dues novel·les reflecteixen part de les reflexions sorgides de la seva estada a Alemanya.
4. 1960-1974
El 1960 crea l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) juntament amb Maria Aurèlia Capmany: «Cirici Pellicer m’ofereix l’oportunitat de participar en l’Escola que anaven a muntar, una mena de Bauhaus on s’aixopluguessin les disciplines de les Arts Plàstiques i les de l’Espectacle».El lloc escollit és la Cúpula del Coliseum, on hi havia el Foment de les Arts Decoratives (FAD). L’EADAG va durar fins l’any 1974.
A l’EADAG es fan més de cent muntatges. Cal destacar les obres sobre textos de Salvador Espriu: La pell de brau (1960), estrenat a la Cúpula del Coliseum, i Primera història d’Esther (1962) i Gent de Sinera (1963), presentats al Teatre Romea. També en aquest teatre, l’any 1965, s’estrena Ronda de mort a Sinera, espectacle concebut conjuntament per Salvador Espriu i Ricard Salvat. D’aquesta obra posteriorment Ricard Salvat en va fer diverses versions entre les quals cal mencionar la de Madrid al Teatro Beatriz (1966) i la de la Biennale di Venezia – 29 Festival Internazionale del Teatro di Prosa (1970), actuant en tots dos casos en llengua catalana. El 2002 en fa una última versió al Teatre Lliure de Barcelona gràcies a la voluntat de Josep Montanyès. Ronda de mort a Sinera ha esdevingut una peça clau dins de la teatrografia de Ricard Salvat i del teatre català.
Paral·lelament a l’activitat teatral, aquests són uns anys d’intensa activitat política. Introduït per Josep Maria Castellet, el 1962 inicia la seva tasca al Consell Mundial de la Pau on coneix escriptors, intel·lectuals, gent de teatre i cinema, polítics: José Agustín Goytisolo, Agustí de Semir, Xesús Alonso Montero, Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Roman Karmen, Ilia Erhenbur, en són alguns nom. Al cap d’uns anys passa a ser president de la secció catalana d’aquest Consell, coincidint amb Juan Antonio Bardem, que ho era de la delegació espanyola.
L’any 1966 participa en l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) al convent dels Pares Caputxins de Sarrià, coneguda com a Caputxinada. Els participants són expedientats. Per aquest motiu no pot lliurar la seva tesi doctoral i la publica en forma de llibre (dos volums) a Edicions 62 amb el títol El Teatre Contemporani (1966). Aquesta obra fou revisada i completada per a una nova edició publicada per la Diputació de Barcelona l’any 2009. El seu retorn al món universitari va ser l’any 1968.
Més tard, el catedràtic Antoni Comes m’ajudà a retornar a la universitat. Vaig donar classes de literatura catalana contemporània de manera lliure. A continuació, vaig poder entrar al departament de Filologia Catalana (1968). Jo donava Història de la literatura catalana contemporània; per cert, durant aquest període vaig gaudir de l’assessorament i la col·laboració de Salvador Espriu. També feia Història de les idees estètiques substituint Frederic-Pau Verrié.
4.2. La Companyia Adrià Gual i el CITAC
El 1966 comencen els espectacles amb la Companyia Adrià Gual:
[…] cal parlar de la meva participació (amb la Companyia Adrià Gual) en l’intent de salvació del Teatre Romea, fent les temporades a cavall entre la fi dels seixanta i els primers setanta; amb l’ajut de Domingo Valls i Taberner i Agustí Pedro Pons. Tot intentant fer una programació subsidiària del que hauria de ser un Teatre Nacional, presentem La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht (1966); Adrià Gual i la seva època (1967), Aquesta nit improvisem, de Luigi Pirandello (1967); Les mosques, de Jean Paul Sartre (1968); Mort de dama, de Llorenç Villalonga (1970); Un home és un home, de Brecht (1970); Insults al públic, de Peter Handke. Repetim Ronda de mort a Sinera i Primera història d’Esther. I fem fins i tot una nova versió d’Els Pastorets amb decorats de Guinovart.
L’any 1968 se’n va a Portugal a dirigir un grup de teatre universitari a Coimbra, el CITAC (Circulo de Iniciaçâo Teatral da Academia de Coimbra), que gaudia de certes llibertats dins del món de la universitat de l’època: hi imparteix un curs teòric de teatre i també treballa de manera més pràctica amb els seus integrants en muntatges que incidien en el concepte de realisme èpic de Piscator i Brecht, per exemple, A excepçâo e a regra de Bertolt Brecht, que després s’integra en l’espectacle Brecht + Brecht. L’últim muntatge amb el CITAC va ser Castelao e a sua época, obra que no es va poder estrenar per problemes amb la censura que li van comportar l’expulsió del país.
El 1970 participa en la creació del departament d’Història de l’Art dins de la Facultat de Geografia i Història amb la intenció de crear, més tard, un departament sobre les Arts de l’Espectacle que englobés el cinema, el teatre i la música: «fins llavors eren assignatures que impartíem en Miquel Porter, jo mateix o l’Oriol Martorell». L’assignatura bàsica que donava era Història del Teatre que pertanyia a Filologia Hispànica.
4.3. El Teatre Nacional i la Companyia Àngel Guimerà
El 1971 li proposen dirigir el Teatre Nacional de Barcelona:
Quan el 1971 en van proposar dirigir el Teatre Nacional de Barcelona, m’ho vaig rumiar molt. (…) Jo sabia que m’hauria d’enfrontar a molts problemes, però, després de consultar un munt de polítics europeus, que em van recolzar en la decisió, vaig acceptar, i estic orgullosíssim de la programació que vaig fer. No vaig cedir en res. El nom adoptat va ésser el de Companyia Nacional Àngel Guimerà. Vaig exigir fer un 50 % d’obres en català.
L’etapa anterior a la meva es feia tot en castellà, i es deia companyia Calderón de la Barca. De les tres obres que vaig fer en castellà, una em va agradar moltíssim de fer: El tuerto es rey de Carlos Fuentes.
5. 1975-1989
L’any 1976 dirigeix Terra baixa d’Àngel Guimerà, amb Rosa M. Sardà i Joan Pera i la Companyia Titular del Teatre Romea.
A partir del 1976 dirigeix diversos muntatges, la majoria amb la Companyia Adrià Gual, que torna a estructurar. Cal destacar Aigües encantades, de Joan Puig i Ferrater (1977), Les bacants, d’Eurípides (1980), Música només per a vostè, de Franz XaverKroetz (1980), El príncep d’Homburg, de Heinrich von Kleist (1981), Urfaust, de Goethe (1983) i Fills d’un déu menor, de Mark Medoff (1984).
El 1976, un antic alumne de l’EADAG, Joan Miró, li ofereix un local que pertanyia a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. Allà s’instal·la l’Escola d’Estudis Artístic (EEA).«Vam intentar refundar l’Escola d’Art dels inicis del FAD». L’EEA tenia quatre seccions: cinema, plàstica, música i teatre. L’Escola va durar quasi tres anys. Entre els muntatges que s’hi realitzaren cal destacar Només sóc poeta. Salvat-Papasseit i la seva època (1a part), Però la joia és meva. Salvat-Papasseit i la seva època (2a part).
En aquest període cal situar la direcció de dos dels tres festivals que dirigí al llarg de la seva vida: el Festival de Teatre Popular de l’Hospitalet del Llobregat (1976 i 1977) i el Festival Internacional de Teatre de Sitges (1977 al 1986). Anys més tard, dirigí també les tres edicions del Festival Internacional de Teatre de Tortosa EntreCultures (2004-2005-2006).
L’any 1980 dirigeix a Atenes Yerma, de Garcia Lorca, i hi torna el 1982 amb Dones i Catalunya. El 1981 presenta, definitivament, la tesi doctoral amb el títol Las ideas estéticas del naturalismo en la obra de Émile Zola, dirigida pel professor Antoni Vilanova. Aquesta tesi es va publicar reduïda en dos volums a Edicions 62 amb el títol El teatro moderno (1981). Aquest mateix any dirigeix a Esslingen (RFA) Der Dieb, der nicht zu Schaden kam de Dario Fo. El 1986 torna a Alemanya per dirigir Camino Negro, d’Óscar Viale, a Braunschweig (RFA), i el 1988 dirigeix a la mateixa ciutat Nacht, Mutter, de Marsha Norman. L’any 1986 va guanyar la càtedra d’Història de les Arts Escèniques, que fou la primera càtedra de Teatre de l’Estat espanyol. En aquest mateix any fa la seva primera direcció artística d’una òpera: Edip i Iocasta, de Josep Soler.
Per a mi és una de les millors coses que he fet, malgrat tots els inconvenients. Arran d’unes ditiràmbiques opinions sobre el meu treball d’un crític anglès, em van oferir fer després Tannhäuser, de Wagner (1987).
El 1987 torna a dirigir Camino Negro a Buenos Aires.
6. 1990-2009
Durant aquest període Ricard Salvat comença una etapa en la qual realitza muntatges a diversos llocs de l’Estat espanyol: En la ardiente oscuridad de Buero Vallejo (1990, Múrcia); La gran Semíramis de Cristóbal de Virués (1991, València); O incerto señor don Hamlet, príncipe de Dinamarca, d’Álvaro Cunqueiro (1991, Santiago de Compostela), entre d’altres. Alhora continua dirigint en d’altres països d’Europa i d’arreu del món: The Taming of the shew, (‘La feréstega domada’) de William Shakespeare (1990, Atenes); Az ember tragédiája (‘La tragèdia de l’home’) d’Imre Madách (1994, Budapest), etc.
Des de l’any 1993 i fins a la seva mort presideix l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral (AIET). Sota l’aixopluc d’aquesta entitat, realitza i produeix diversos muntatges, entre els quals Salvat recordava especialment que realitzà a partir del 1999 amb el grup de teatre del Centre Penitenciari d’Homes (la Model, Barcelona): Sucesos de la infame Academia (Retazos de Rinconete y Cortadillo), de Miguel de Cervantes, i César, es necesario que hablemos, d’Alberto Miralles.
El 1998 retorna a Brecht amb el muntatge A la jungla de les ciutats, que es representa al Teatre Alegria de Terrassa i al Mercat de les Flors de Barcelona. Aquell mateix any dirigeix una altra òpera, El Giravolt de Maig, d’Eduard Toldrà, estrenada al Teatre Principal de Barcelona.
L’any 2002 posa en escena la darrera versió d’una de les peces més destacades de la seva teatrografia, Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu i Ricard Salvat, al Teatre Lliure de Barcelona. L’any 2003 presenta al Teatro de Madrid Noche de guerra en el Museo del Prado, de Rafael Alberti. D’aquesta obra n’havia fet anteriorment fins a tres versions més: el 1973 al Piccolo Globo de Roma, el 1974 al Teatro Belli, també de Roma, i l’any 1978, al Teatro María Guerrero de Madrid.
L’any 2008 presenta el seu darrer muntatge al Teatre Borràs de Barcelona, Un dia, Mirall Trencat, de Mercè Rodoreda.
7. Premis i distincions
Entre d’altres distincions Ricard Salvat va rebre a més del ja citat Premi Joanot Martorell de l’any 1959 amb la novel·la Animals destructors de lleis, el Premi Imre Madách (1994), la Creu de Sant Jordi (1996), el Premi Nacional de Teatre (1999), la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona (2003), el Premi Butaca (2008) i el Premi Arlequí (2009).
El 2004 va ingressar com acadèmic electe a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Citacions extretes del llibre Ricard Salvat de J. M. García Ferrer i Martí Rom (Barcelona: Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, 1998)